Passejant pel Maestrat

*Escapada realitzada el desembre del 2018.

Són els últims dies de l’any, la darrera escapada del 2018, en ple hivern, per un racó de món ben solitari. El fred no ens espanta i les carreteres gebrades, que en més d’una ocasió ens fan avançar, a pas de cargol, tampoc. La solitud i les ganes de fusionar-nos amb la natura ens atrapa un cop més. Aquesta vegada, les temperatures gèlides, típiques d’aquestes contrades al mes de desembre, otorguen un toc d’impavidesa a aquestes dies. 

Fa unes setmanes vaig relatar la travessa per Montañas Vacías, a l’oest de Terol. Ara, ens situem a l’est de la mateixa ciutat; una petita ruta a cavall entre les províncies de Castelló i Terol, que transcorre bona part pel que es coneix com a Maestrat. Què ens atrau d’aquest lloc? Què hi veiem a priori en el mapa? Suposo que l’Espanya vacía ens crida l’atenció, igual que els seus ports de muntanya, poc coneguts entre la comunitat ciclista no autòctona.

Amb les bicicletes de carretera, iniciem a la tarda la ruta des d’Onda. Seguim carreteres tan secundàries que no crec que hi puguin passar dos cotxes a la vegada. Passem pel Parc Natural de la Serra d’Espadà, encara en el País Valencià, per arribar a Olba, ja a dins de la provincia de Terol. La majoria dels trams són molt ombrívols; el sol hi deu tocar poques hores durant aquests mesos hivernals. En amagar-se, les temperatures cauen en picat, la brisa glaça el cos i l’ànima.

Olba, una població de poc més de 200 habitants, té un hostal per a passants que ens va com anell al dit per fer-hi nit i menjar calent. Les hores de foscor que queden fins anar-nos a dormir, les passem observant la gent del poble que ve a connectar-se a l’ordinador de l’hostal que de tant en tant té senyal de wifi. Amb pocs quilòmetres, sembla que haguem viatjat en el passat, quan l’Internet començava a emergir i enviar un correu era tot un esdeveniment. Potser vivíem més tranquils llavors? Quan localitzar-nos era més complicat i les informacions arribaven al cap d’uns dies… Olba ens brinda l’oportunitat de pensar-hi.

La següent jornada va de pujades, de colls: el port de Valdelinares, el port Fortanete i el port de Cuarto Pelado. Algunes carreteres estan cobertes d’un mantell de color blanc; segurament no canvien de color durant moltes jornades d’hivern. Altres, estan en mal estat, forats i sots, que ens fan estar a l’aguait per no quedar-hi enterrats. Vaig percebent que és l’Espanya oblidada, profunda i evidentment, buida.

En la darrera jornada, llarga, acabem de pujar l’últim coll, per la vessant fàcil, el coll del Vidre, amb vistes al Parc Natural de Penyagolosa. Des d’allà, descendim de 1600 metres a 200 metres, on es troba Onda, passant per terres de cultius i preciosos poblets com Mosquerola o Vistabella i ja amb temperatures molt més agradables, que porten el nostre cos en un estat de benestar. Acabem la ruta, una mica més rics, amb una escapada més a la saca, que ens ha fet desconnectar, tant de forma literal com emocional!